27 anys + 1461 dies

Moltíssimes felicitats Jaume :D

...et desitjo primer que estimis i, que estimant t'estimin i que si no és així siguis breu en oblidar i després d'oblidar no guardis rancor.

...et desitjo també que tinguis amics i encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida es així, et desitjo també que tinguis enemics, ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n'hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

...et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

...igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això es molt fàcil, sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable i que fent bon ús de la teva tolerància serveixis d'exemple als altres.

...també et desitjo que visquis moment difícils, aquells que posen a prova la teva fràgil fortalesa, que t'ensenyin qui ets i qui tens al costat. I quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d'hora sempre acaben passant, sàpigues adonar-te que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats...

...et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

...si totes aquestes coses t'arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...

Víctor Hugo

Mi guitarra y vos

Renfe emet aquests dies un anunci televisiu en què apareix l’eslògan: “La máquina la hace el hombre. La máquina es lo que el hombre hace con ella”. Aquesta frase és un extracte d’una de les meves cançons preferides “Mi guitarra y vos” d’un cantautor que fins fa ben poc era un autèntic desconegut al nostre país, en Jorge Drexler (Oscar a la millor cançó en la darrera edició dels premis de l’Acadèmia). El recordareu perquè no li van deixar interpretar la cançó amb què va guanyar "Al otro lado del río" perquè ell no era “comercial” i el van substituir pèssimament el Santana i l’Antonio Banderas.

El cert és que jo mateixa el vaig descobrir no fa gaire, aproximadament fa un parell d’anys quan un dia, després d’una juerga que va començar a les 10 de la nit i que va acabar a les 13:30 de l’endemà, el J.T. em va deixar el seu darrer treball “Eco” perquè no m’adormís conduint. Des d’aquell dia, no he pogut parar de sentir aquest CD i, especialment, la cançó número 4, “Mi guitarra y vos” de què us parlava. És especial, és diferent, és sensacional.

El 27 d’abril de 2004, en Drexler va venir a Barcelona i va fer un concert-fòrum a la UPC. El Crespín i jo vam aconseguir entrades i vam fer cua per poder gaudir encara que fos només per una estoneta de la seva veu i la seva música. La sala no es va omplir ni de bon tros, suposo perquè en realitat, ell no és un cantant comercial. Però el fet que no estigués plena, també va possibilitar que es creés un caliu especial entre els qui estàvem allà. Vam poder xerrar amb ell, li vam fer preguntes i ens va cantar, diríem, a l’oïda.

Guardo un record molt maco d’aquell dia, especialment quan va interpretar la “meva” cançó. En aquell moment va desaparèixer tothom mentre en Drexler cantava: ...hay tantas cosas yo sólo preciso dos... mi guitarra y vos, mi guitarra y vos...

Motivos Personales

Ja que el Gonza no parlarà, de moment, sobre Motivos Personales ja ho faig jo que sóc, com ell, fan d’aquesta sèrie de Tele 5.

Normalment sóc assídua a les sèries que emet aquesta cadena al vespre, des de CSI (que vuelva CSI Las Vegas i Warrick!!!), passant per Hospital Central i Los Serrano fins arribar a OT (em consola saber que al Ramon Bassas també li agrada), i Gran Hermano. Què voleu que us digui, sóc així de friky...

Però des de fa un any, que calculo que és el temps transcorregut des que es va emetre el primer capítol de Motivos, no m’he pogut desenganxar d’aquesta sèrie. Fins i tot fem “corrillos” a la feina per comentar el capítol del dia anterior i aventurar-nos a dir què passarà en endavant. He de confessar que la primera temporada em va agradar més, perquè dins l’embolic que crea la seva trama, tot era més senzill. Ara, en aquesta segona temporada, crec que els guionistes ho estan embolicant tot massa fins el punt que haig de recórrer al web de Tele5 per recordar capítols passats.

Tot i així, enganxa. Enganxa la seva trama i enganxen els seus personatges: Virginia, Pablo, Berta, Tania, Isabel, Daniel, Ángeles Martorell, Arcangel (que vaya sustos nos mete!) i com no, la Natàlia (Lydia Bosch que fa un papelón).

De moment, ja espero amb impaciència l’emissió d’un nou capítol, però per això hauré d’esperar toooota una setmana. Paciència...

I de cop...

Tres dies al sofà, tapada amb una manta i mirant tot allò que posen a la tele, perquè tampoc tens ganes de fer cap esforç més. I vas dormint... Quan et trobes una mica millor, fas autodefinits o llegeixes. Perquè tampoc pots fer res més. I és en aquests moments quan penses que trobes a faltar la teva rutina, d’aquella que et queixaves i que ara resulta que la trobes a faltar.

Ahir vaig sortir a la tarda per anar al cine, “7 vírgenes”. Demà torno a la feina, després de gairebé una setmana. Torno també a la rehabilitació dels genolls, al gimnàs, a la dansa del ventre, als sopars entre setmana...

Rutines

Cada matí el mateix. M’aixeco sobre la mateixa hora, em dutxo, esmorzo i preparo la bossa del dinar, m’asseco els cabells, me’ls planxo (quina feinada, bufff...), em vesteixo i cap al pàrking. Durant aquesta primera hora de vida no parlo amb ningú ni creuo cap mirada amb ningú. Estic sola.

Un cop surto de la foscor del pàrking, comença el món real, el món de les persones. Els mateixos obrers de sempre que treballen al meu carrer, que et miren i et fan sempre els mateixos comentaris, la mateixa gent que va a treballar, els nens a escola... I a la feina, la mateixa rutina. Recollir les cartes, obrir l’ordinador, desitjar tenir algun mail simpàtic, reprendre la feina del dia anterior, el cafè de les 11, les mateixes trucades a les extensions diguem, preferides, dinar, cafè, els comentaris absurds i còmics amb ella...

I quan arriben les 7 de la tarda estàs tan cansada que l’únic que tens ganes de fer és marxar a casa i no trencar amb aquesta rutina del dia a dia. I la veritat és que has de fer un esforç sobrehumà per plantejar-te fer alguna cosa diferent perquè aquest dia no quedi en l’anonimat, perquè sigui un dia especial. A vegades ho aconsegueixo, d’altres no.

Sort que arriba el cap de setmana.