Meme manies

Ja hi som de nou! Els memes aquests que corren per la blogsfera. Aquí van les meves cinc manies o rareses....

1. La que m’acompanyarà tota la meva vida: No paro de tocar-me les arracades, en tot moment, a totes hores. I mira que la meva mare va intentar quan era petita treure’m aquesta mania. Com a conseqüència he perdut unes quantes arracades, el diàmetre dels forats de les orelles ha crescut considerablement i em passo hores i hores de la meva vida buscant argolles pel terra.

2. Dretana o esquerrana?: Tot i que sóc dretana, moltes coses les faig com si fos esquerrana. M’explico: obro els taps amb la mà esquerra, dono voltes al sucre del cafè en sentit contrari a les agulles del rellotge, quan feia salt d’alçada saltava pel costat esquerre (cosa que els meus entrenadors no entenien) o quan nedo trec el cap per respirar pel costat esquerre.

3. Un minut més, si us plau!: Manía tonta donde las haya. Em poso el despertador un minut més tard de l’hora que vull aixecar-me, és a dir, a les 8:01, a les 9:31, a les 7:16... La meva raó és simple: així dormo un minut més. Sense comentaris.

4. Llengua de serp: Raresa que no comparteixo amb ningú que conec; sóc capaç de partir la meva llengua per la meitat, com si fos una serp. Raro, raro, raro...

5. I’m a Popstar?: Ja vaig dir l’altre dia que cantar no era una de les meves virtuts, però tot i així, quan tinc qualsevol cosa a la mà que pot emular un micro (?) em poso a cantar i a moure el cul d’un costat a l’altre. Aviso que això no passa sempre, eh???

Ara que ja sabeu les meves intimitats repto al Crispi, a la Buil, al Gonza, al Merino i a la 451 a què m’expliquin les seves pròpies.

Rubianes, solamente

Una hora i mitja aproximadament sense parar de riure. Aquesta va ser la meva teràpia per iniciar un cap de setmana fred i, per tant, sense grans plans. Mai l’havia anat a veure, tot i que molta gent m’ho havia recomanat. En la seva vuitena temporada al Capitol jo em vaig desvirgar. Segons diuen, no ha variat gaire el seu espectacle, tret d’aquelles històries de més actualitat com l’Estatut o els Papers de Salamanca, moment en què va explicar la versió que li va donar sobre el tema un “amigo mío que entiende mucho de política, es taxista... taxista de la COPE, que es como una secta”.

Un cop finalitzat el seu espectacle, el Rubianes, (o Rubiales) va voler fer esment als esdeveniments que van tenir lloc la setmana passada en relació a la frase “Que se metan a España por el puto culo” que va pronunciar en un programa televisiu i que, como no, els de la COPE & Cia ja s’han encarregat de descontextualitzar. L’actor va dir ben seriós: “Si he herido la sensibilidad de alguien, le pido disculpas, si he herido la sensibilidad de algún facha, a ese que le den por el puto culo”.

Històries quotidianes

Toc, toc, toc!
Espero una resposta, una sensació, un estímul, però no arriba. Provo amb l’altra mà.

Toc, toc, toc!
De nou, res. Em sento ridícula. Què se suposa que hauria de notar? La veritat és que no tinc ni idea però, per si venia la inspiració divina, he fet el que tothom fa quan té un meló a la mà. Pensava que això de tenir arrels manxegues podia servir... però no.

Em quedo amb aquell meló perquè m’agrada el color i perquè no és ni el més gran ni el més petit.

Gravo al meu cap, a mode de psicòleg, una frase:
Preguntar a mi padre cómo elegir un buen melón.

I'm a Popstar?

Definitivament no he nascut per ser cantant. Ei! No és que ara hagi decidit canviar radicalment de vida i dedicar-me al món de la faràndula, no! De fet, tampoc no m’hi guanyaria la vida o això ha decidit sense cap mena de pietat el Singstar de la Play Station. I mira que jo vaig posar voluntat, eh? Però de la pantalla de la tele només sortien comentaris tipus: patético, mal, aceptable... quan una servidora agafava el micro i cantava la cançó que aleatòriament m’havia tocat. En canvi a altres companys de joc els hi deia: bien, muy bien, fantástico... i sortien estrelletes amb punts extres.

També haig de dir que no era la pitjor, perquè alguna ronda que altra vaig guanyar però la meva desesperació (i mai millor dit) va venir quan vaig intentar cantar la cançó Desesperada de Marta Sánchez en un nivell mig. Mai m’havia sentit tan humiliada per un joc d’ordinador: clar com ell no té sentiments li és igual deixar-te en ridícul davant l’altra gent. “No tienes oído” va atrevir-se a dir un cop vaig finalitzar la meva actuació estel·lar... o potser no tan estel·lar...

La qüestió és que aquest cap de setmana també he après que no cal cantar bé per fer un musical. Ahir vaig veure Los 2 lados de la cama i algun actor desafinava més que jo, així que no desesperaré i continuaré practicant, tot i que això generi mals de cap entre aquells que m’han d’aguantar en els meus moments eufòrics.

El sopar de dissabte

Cris&Ugarit

Ahir al vespre vaig anar a sopar a l’Ugarit amb la Cris, l’única amiga que mantinc de la meva promoció universitària. Ens vam conèixer el primer dia de classe (te’n recordes Cris? Jo anava amb el Marc i tu amb l’Ariadna i el Santi!) i només ens vam separar l’any que ella va marxar d’Erasmus a Lyon a quart de carrera.

Sempre he pensat que era la persona més normal de la classe i, per això, potser només he tingut interès en mantenir la meva amistat amb ella. La majoria de la gent del nostre grup es passaven hores i hores parlant de política mentre ella i jo també podíem parlar de Gran Hermano, de cotilleos o d’homes (quan se'ns queia la baba en veure passar el valencià, eh?).

Tot i que els quatre anys de carrera van ser molt durs (treballar i estudiar es lo que tiene) també recordo molts bons moments amb ella i amb altra gent. Per a mi va ser un intercanvi cultural amb la gent de Barcelona: jo els vaig ensenyar que no és “fer campana” sinó “fer toris” o que no es pronuncia ”ma mare” sinó “me mare” i ells a mi em van portar un plànol de Barcelona (de El Corte Inglés) i vaig ser capaç d’aprendre’m tots els carrers de l’Eixample.

Ara, cinc anys després d’acabar la carrera, quedo sovint amb la Cris per sopar i per posar-nos al dia de tot. Ella encara té contacte amb altra gent i, a més, des de fa relativament poc treballa a la Fundació Campalans, així que m’explica tots els cotis: que si la Laia s’ha casat amb un senegalès, que si la Cris de la Campa està embarassada ;)...

I sempre quedem a l’Ugarit, un restaurant siri boníssim que té cinc locals a tot Barcelona. Tot i que els cambrers són una mica pesats (dos estrellas para estas dos estrellas!) la Cris i jo ens posem les botes cada cop que hi anem:

· plat combinat d’arayes de formatge amb salsa de pebrot vermell amb anous.
· plat de Shawarma Ugarit
· dos Kenefe Bel Festuc de postres
· i dos té de pinyons.

Quin festival!!!