M’ha costat però crec que ara ja puc parlar del meu viatge a Egipte (gràcies Cris per la sessió “tengo que vomitarlo todo” d’ahir).
He estat tota la setmana (de dilluns 13 a dilluns 20) en un núvol. Els primers quatre dies especialment, en el
creuer pel Nil fent aturades a
Luxor,
Edfu,
Kom-Ombo i
Aswan i visitant els temples que després d’anys i anys encara s’alcen esperant pacientment milers de visitants a diari.
Abu Simbel, excursió que vam fer en bus, ja que es troba a 260 km d’Aswan, era la visita més esperada. Els
temples de Ramses II i de
Nefertari són un regal per al turista ansiós per veure alguna cosa diferent. De dia són impactants, i de nit màgics gràcies a les projeccions de llum i só que vesteixen els temples sota un cel completament estrellat.
La part més emotiva del viatge ha estat la visita al
poblat nubi, on vam poder fer un passeig en camell, en faluca, agafar cocodrils amb la mà, fer-nos tatuatges de henna, cantar i ballar una cançó (oh alere!) i sobretot compartir uns moments amb els nens i nenes del poblat.
El Caire, ciutat on viuen 18 milions de persones, és un caos. És lleig, brut i gris i fins i tot el Nil té un color diferent.
Les piràmides i l’esfinx es troben al mig de la civilització i per moments tens la sensació que et trobes en un centre comercial i no en un espai místic i històric: els bussos i cotxes passen pel mig de les piràmides i els venedors i els camells ocupen gran part de l’espai. Només per això vaig decidir entrar en una de les piràmides, la de Kefren, que tot i el patiment inicial, l’agobio, la pudor i la claustrofòbia, reconec que l’experiència va valer la pena.
Penso que el viatge hauria de ser al revés: primer visitar la capital i després fer el creuer. No només pel paisatge, el creuer és un regal per a la vista, sinó també pel contacte amb la gent. Al Caire tothom va a la seva, al sud del país, en canvi, tothom té alguna cosa maca a dir-te.
Em porto molts records d’aquest viatge, tots excel·lents. Amb la
Carme i el
Jaume no hem parat de riure i de compartir grans moments com el de “Antonioooo pagaaaa”, el del sopar i festa egípcia al vaixell (érem els més guapos i glamourosos amb diferència!), el dia que la Carme i jo vam pujar juntes en un camell, totes
les vegades que el Jaume ens ha intentat canviar per camells i ferraris, les vegades que he pensat “sort que no els he fet cas i m’he dut roba d’hivern!”, o el “Buen viaje Nadia” que va sonar pels altaveus de l’aeroport del Caire, tot just quan estàvem a punt de marxar cap a Barcelona.
