Avui fa un any

Avui fa un any que ens coneixem. Ho sé, perquè diumenge m’ho vas recordar. Sé que avui és una data important per a tu. El fet que tu i jo ens coneguéssim, en certa manera, t’ha canviat la vida radicalment. No és el fet en sí mateix sinó les circumstàncies que envolten la nostra trobada i les posteriors preguntes/indagacions per saber més de tu.

Avui fa un any des que vas entrar per la porta i et vas presentar amb un somriure. Des d’aleshores hem compartit moments de tota mena. Bons i no tan bons. Recordo alguns d’ells amb especial carinyo. Les curses amb les cadires n’és un (ho sento sóc la reina indiscutible en aquesta categoria!), o l’sms que em vas enviar després de la nostra primera farra (en realitat a qui anava adreçat?). Però sobretot, recordo aquell bocata que ens vam menjar a les portes d’un edifici de cara al mar, mentre algú important per a les dues despertava d’un petit ensurt.

Bé, vam dir que avui ho celebraríem. Doncs aquesta és la meva manera de fer-ho. Felicitats a totes tres, porque nosotras lo valemos!!!

About me...

Responc al meme que fa dies em van proposar tant el Francesc com el Miguel. Cinc coses que probablement no sabeu sobre mi. Algunes, ja les sabeu, però...

1. M’agrada conduir. Molt. Especialment sola i amb la música ben alta. És un dels moments més desestressants i especials. La música (i jo cantant/cridant), la carretera i el meu petit tresor.

2. Un dels meus hobbies també és passejar de nit per la ciutat. Abans ho feia per Mataró. Ara per Barcelona. M’agrada la foscor, la tranquil·litat dels carrers, i el soroll del meus talons per l’asfalt. M’ajuda a pensar i a reflexionar.

3. Amb 15 anys vaig començar la meva personal creuada contra el meu cabell arrissat. Productes allisadors, assecador, planxa de cabell... Ara ja no el tinc arrissat, el tinc ondulat i la creuada continua. El curiós és que quan me’l deixo “al natural” (sembla una llauna de tonyina això) agrado més que amb el cabell estirat :S.

4. Vaig decidir estudiar polítiques perquè un professor de la meva escola de primària m’ho va recomanar amb 14 anys, tot just abans de començar l’Institut. Un cop aprovada la Selectivitat, i després de quatre anys, vaig buscar el seu telèfon a la guia (sabia que vivia a Vilassar i el seu cognom), i li vaig donar lo notícia. Vam quedar per celebrar-ho. “Pensava que no em faries cas” em va dir.

5. No tinc cap nòvio-ligue-rollo al meu gimnàs, al contrari del que pensa la meva mare i algú altre. Ella, la meva mare, diu que haig de tenir alguna motivació especial per anar-hi tant. Doncs no, tot i que, com li vaig dir un dia, veure segons quins monitors t’alegra la vista i, en molts casos, el dia!

Moment en què haig de passar el meme a altres persones. Va, la Fanny perquè mai no em fa cas. La Cris perquè és un clàssic, sempre em fa cas i porque es grande entre las grandes. El Ferran perquè el vull conèixer encara més, perquè és encantador, i perquè marxem a Berlín (oh yeah!). Pocholo (tindrà blog?) perquè saber cinc coses d'ell que no sabem ja pot ser la bomba. I... Esperanza Aguirre que des que no arriba a final de mes vull saber què fa per gastar-se els diners.

Em faran cas???

Venècia

Els 100 euros que l'àvia ens va donar als néts el dia de la nit de Nadal van ser el tret de sortida a un viatge del tot inesperat i programat en menys de dues setmanes. La secció "cosins solters sense compromís" (d'onze cosins que som es redueix a tres) vam decidir marxar a Venècia a passar un cap de setmana. Dit i fet. Vaig buscar avió i allotjament i sense pensar-nos-ho gaire el cap de setmana passat ja passejàvem pels seus carrers i els seus canals.

Sóc la petita de la família, i amb ells em separa una diferència de 5 anys. És per això que mai havíem tingut una relació molt estreta, accentuada per no viure a la mateixa ciutat. Però si amb ell aquesta separació poc a poc s'havia anat reduint amb ella encara no ho havia aconseguit. Aquest viatge ha servit per trobar "las primas que llevamos dentro" i per fer una sessió de "risoteràpia".

L'any vinent hem dit d'anar a Lisboa. Sempre que no canviïn molt les coses, corazones!

Sopar a Ca la Quevedo

Tot i la bona companyia, tots dos van decidir fer l'última copa amb algú altre, a 5 metres de la nostra taula. Enrera van quedar la fondue i les nostres vides (amoroses i sexuals) resumides entre glop i glop. Un bon sopar a casa meva. Un bon sopar a Ca la Quevedo amb quatre homes es-tu-pen-dos!

195 pulsacions

De 80 a 195 en menys de vint minuts. No és l’acceleració d’un cotxe, això és evident. És l’acceleració del meu cor.

Comencem a poc a poc, leeentament, perquè no es produeixi un shock cardiovascular: 120 pulsacions. Però a mida que passen els minuts anem augmentant el ritme, ràpid, ràpid, més ràpid i noto com les meves pulsacions es van accelerant cada vegada més: 150. El ritme arriba a ser frenètic i el meu cos no para de moure’s en un compassat ritme. Arribo al límit, al clímax: 195 pulsacions per minut. Després d’això, baixem la intensitat, baixem el ritme, però sense parar de cop. L’acaricio i tanco els ulls. La meva respiració, com el meu cor, baixa el ritme. En total 45 minuts intensos que desitjo que tornin a repetir-se aviat, molt aviat.

És l’spinning i el meu nou pulsòmetre... o no...

PS: Vull demanar disculpes per haver estat absent durant tants dies, però entre malalties i vacances, no he tingut gaire temps. I ho vull fer especialment a una de les meves incondicionals, l'Ana, que ahir em va trucar per veure si estava bé, que això de no escriure en molts dies al blog, em va dir, la tenia preocupada. Tal i com et vaig prometre, aquí tens un post nou! Petons!