En ocasiones me visitan muertos...

Miro el webstats i veig que tinc una visita des de Los Angeles, California. Tot i que no ho faig gairebé mai, la meva curiositat (serà des de Beverly Hills???!!!) em porta a investigar des d'on s'ha fet exactament aquesta visita. Faig un click a l'opció de googlemaps i per poc no m'agafa un infart.



La visita s'ha fet des del Rosedale Cemetery!!! No sé si sentirme halagada o aterrada... Algú sap si els nínxols als EUA tenen connexió a internet? L'Iker Jiménez de Cuarto Milenio, segur que en trauria suc de la història.



La qüestió és que ahir el llum de la meva habitació s'apagava tot sol... Quin yuyu no???

Un pingüino... en mi oficina!

25 d'abril de 2007: l'aire condicionat es posa en marxa.
25 d'agost de 2007: els pingüins s'han apoderat de l'edifici i seuen tranquils i divertits als despatxos mentre juguen al Penguin Adventure amb el propòsit de salvar la princesa pingüina que els espera al final del joc.

I can't wait for the weekend to begin!

Avui he recordat per què vaig triar aquesta cançó com a poli/soni/trigli/mini(tono) per al meu petardphone personal.

1. Per la lletra
2. Pel vídeo.

O era al revés? En cualquier caso, el orden de los factores no altera el producto.

No apto para cardíacos!!!

Thank you for the music...

Relacionar música amb persones.... fácil, crec! Ahí voy!

Cris: vàries i per diverses raons. Ni una sola palabra de la gran Paulina, perquè sí. Però també Losing my Religion de REM, perquè la vam sentir juntes aquell any que vam anar a Los SanFermines i jo estava trista perquè Madrid ja havia marxat. Te acuerdas??? Però també Love Generation del Bob Sinclair, saltant com boges a l’Arena.

Lina: Sense cap mena de dubte Carlinhos Brown. Encara recordo aquell concert al Fòrum ple de gent (era gratis!) i la Lina i jo fent una conga fins arribar a l’escenari. I després de tornada a casa, al cotxe, amb el te te te sonant a tot drap i nosaltres ballant mentre la gent dels altres cotxes ens miraven al·lucinats.

Jaume: Qualsevol que soni a l’Arena. Potser Melancolía de Camilo Sesto la que més, perquè la viu i la interpreta amb tots els seus sentits.

Noe: Cançons que em recordin a la meva germana moltes. Som dues friki fans de Mónica Naranjo i súpeeeerrrr fans de Hombres G. Probablement aquests últims són els que més em recorden a ella, perquè va ser el primer cassete que ens vam comprar al Pryka ¿Estamos locos o qué?, perquè vam anar a veure les seves pelis al cine (i encara recordem la roba que dúiem posada) i perquè fa pocs anys el vam anar a veure a un concert al Parc Central de Mataró. Suéltate el peloooooo...

Elles: Moltes però sobretot el Hung Up de Madonna, perquè tenim el nostre ball i qualsevol de Shakira, corrillo y a bailar!!!

Ferran & Leo: Ferran, Ni una sola palabra, compartida amb la Cris i Leo sin ningún tipo de dudas Rafael. Nadie como él la sabe bailar y cantar!

Salicrú & Amat & Guillén: Els dos primers els identifico amb qualsevol cançó d’en Lluís Llach, de Sopa de Cabra o dEls Pets cantada per ells i acompanyats per la guitarra del Xamat (en un d’aquells sopars a casa del Salicrú amb el Safont, el Burgada, la Guardiola, el Xandri, l’Eloy...). Al Guillén en canvi l’identifico amb mi mirant-los amb cara d’incredulitat i esperant que cantin alguna cosa que coneguem, jaja. Al Guillén l’identifico amb flamenquillo, Camarón i aquest estil que tant va amb ell.

Crespín: Al meu súper company de pis l’identifico amb Jorge Drexler. Perquè quan encara no era ningú el vam anar a veure a un Fòrum Concert a la Politècnica i ens va captivar encara més.

Bufff em deixo un munt de cançons però paro que aquest post és massa llarg ja. Y los nominados al meme son: Fanny, Cesc, Joan y Guillén. Ale, a currar!

Somnis de passions

El Jaume Rovira, amic polifacètic, estrena el proper 20 d’abril “Somnis de passions”, un recull de les millors escenes de les obres de Shakespeare. Es representarà els dies 20, 21, 22, 27, 28 i 29 d’abril (divendres i dissabtes a les 22h. i diumenges a les 20h.) a la Sala Petita de la Passió d’Esparreguera.

T’ho perdràs?

La ciutat

Ahir el Francesc em recordava la màxima de l’amic Sostres (amic és un dir...) quan assegura que un cop has vist Manhattan, Londres i París, no cal viatjar enlloc més. La veritat és que, ja sabeu els qui llegiu el blog, NY em va impactar, enamorar, entusiasmar i un munt d’infinitius més acabats en “ar”.

Berlín, psé. O sigui sí, però no. Com a gran ciutat té el seu encant, però potser jo no li he sabut trobat en dos dies i mig. Probablement sigui una gran ciutat per viure-hi, pero yo ni loca (20 sota 0 a l’hivern????).

Tampoc puc dir que jo encaixés gaire en el seu estil de vida. Podria, això sí, acostumar-me als “grans”, i és literal, postres que serveixen després d’enormes plats de menjar. I potser també a ballar en una discoteca des de les 10 de la nit fins a les 7 del matí, al ritme de... Ice, Ice Baby o My Heart is Dancing, que és un hit aquí (i no un gitanín Leo!). Pero... dónde está nuestra Rafaella???

I els homes... pues eso. Si durant les primeres 24 hores no vaig veure cap alemany digne d’acaparar més de 2 segons les nostres mirades, en les últimes hores del viatge no cabía en mi de gozo. Primer a la disco, llenita de delgados rubios con caras angelicales... I sobretot el nostre Adonis del restaurant de l’última nit: un chulazo con cinturón de Armani que era fruto de nuestros deseos. Si era gay o no, no ho sabrem mai. Però, jodeerrrr, podríem haver anat a la festa a què ens va convidar, no??? Aquestes oportunitats només es presenten un cop a la vida i nosaltres (los chicos del 33, quién es ese hombre) a la cuina bevent vi, fumant i imaginant-nos lo que podría haber sido y no fue...

Estic convençuda que el Ferran finalment anirà a viure a Berlín. Serà l’oportunitat perfecta per retrobar-me amb un Berlín que, de moment, no m’ha captivat.

Els visitants

La Marta, el Leo, el Ferran i la Cris


Perdó eh? Claaaarooo


Los tres habitantes del piso... Quién es ese hombre....


El Guifré (Eh???) i la Cris


Divinas!

Avui... Cirque du Soleil!!!

I demà... Berlín!!!

Costillas, persecuciones y vídeos

Me faltan dos costillas, lo que me permite ser “extorsionista” que no “contorsionista”. Esta es la conclusión a la que llegamos el viernes a las 6 de la mañana, después de hablar durante toda la noche sobre operaciones de cambio de sexo y maneras de masturbarse.

Segueix l’Hispano Igualadina! Així va acabar la nit del dissabte, després de tornar-me a vestir de Verge Maria (o qualsevol altra) i fer uns Coco-Locos unes hores més tard. El Polo amb els seus quatre ocupants a tota hòstia pel carrer Sepúlveda, el que m’evitava a mi i a la Cris esperar-nos fins les quatre del matí. Feina feta i objectiu acomplert.

La nit de diumenge no va acabar millor. Després d’una calçotada, de quatre hores cantant i desafinant, i de passejar-me per tota la ciutat arribo a casa (crec que era la 1 de la matinada) amb mal de coll, set i mal humor perquè l’endemà toca treballar.

Per cert, qui diu que els diumenges són avorrits? La que filma sóc jo, cha la la la la laaaaa!